Arquitectura romànica

En l’arquitectura romànica europea, una de les plantes més freqüents és la de creu llatina (els braços de la creu són més curts que el pal vertical).

Les esglésies d’aquest estil estan constituïdes per una o tres naus, un transsepte i un absis, on hi ha situat l’altar. El lloc on es creuen la nau principal i el transsepte s’anomena creuer.

A Catalunya, però, el tipus de planta més freqüent és la rectangular.

El mur sol ser l’element de suport principal. Per això és massís, té poques obertures i és reforçat amb contraforts. A l’interior, els elements de suport són els pilars i els arcs. Aquest solen tenir forma de semicircumferència i s’anomenen de mig punt.

Els elements suportats són dos:
- la volta, que s’anomena de mig canó
- la cúpula, situada al damunt del creuer.

Per la part de fora, al damunt del creuer hi sol haver també una torre baixa anomenada cimbori.

L’església romànica té una torre campanar i una porta d’entrada envoltada d’arcs de mig punt que s’anomenen arquivoltes. Al damunt de la porta hi sol haver una rosassa.

Dels símbols de l’església romànica cal destacar un: l’orientació. Tots els temples romànics estan orientats cap a la sortida del sol. El sol era el símbol de déu, que il·luminava l’altar, al matí, per la finestra de l’absis. A la posta, quan el sol  entrava per la rosassa de la façana, simbolitzava el final de la vida, l’hora de la justícia divina.

Els edificis romànics solen trobar-se en zones rurals i corresponen al primer període de l’expansió medieval.

    

El origen del peregrinatge a Sant Jaume de Galicia

La història del Camí de Sant Jaume es remunta a començaments del segle IX (any 814) moment del descobriment del sepulcre de l’apòstol evangelitzador de la Península Ibèrica. Un pastor gallec anomenat Pelai veu un estel que assenyala un indret del turó on més endavant sorgiria Compostel•la. La notícia arriba ràpidament al bisbe de la diòcesi d’Iria Flavia, Teodomir, qui ordena desbrossar el turó. Es descobreix el sepulcre atribuït a l’Apòstol i Teodomir, per inspiració divina, anuncia solemnement que les restes trobades pertanyen a l’apòstol Sant Jaume.

D’ençà del descobriment, Santiago de Compostel•la es converteix en punt de pelegrinació de tot el continent europeu. Complia tots els requisits necessaris: la tomba amb les relíquies d’un Apòstol, la utilització del Sant com emblema contra els infidels, la situació de la tomba a les proximitats del final de la terra i les condicions adequades per a caminar amb dificultat i sacrifici cap a occident, l’ocàs del sol.

El camí quedà definit llavors mitjançant la xarxa de vies romanes que unia els punts neuràlgics de la Península. L’impressionant flux humà que des de ben aviat es dirigí cap a Galícia va fer aparèixer ràpidament nombrosos hospitals, esglésies, monestirs, abadies i pobles al voltant de la ruta. Durant el segle XIV va començar a decaure la pelegrinació, fet provocat per les guerres, les epidèmies i grans catàstrofes naturals.

La recuperació de la ruta comença a finals del segle XIX quan l’arquebisbe Payá Rico redescobreix les restes de l’Apòstol i el Papa Lleó XIII confirma la seva autenticitat. Però és durant el darrer quart del segle XX quan es produeix l’autèntic resorgiment contemporani de la pelegrinació. No hi ha dubte que els components social, turístic, cultural o esportiu han tingut una gran importància en la revitalització jacobea però tampoc cal oblidar que la ruta ha guanyat el seu prestigi mercès al seu valor eminentment espiritual.

   

L'art romànic (s.X-XI). Context històric i localització espacio-temporal.

 

L'art romànic és el primer estil europeu internacional, que es desenrotlla durant els segles XI i XII. Deu la seua aparició a una sèrie de factors polítics i culturals (feudalisme, domini de l'Església i de les ordes monàstiques, pelegrinatges, etc) i es difon amb rapidesa per Europa Occidental. La Península Ibèrica en l'Edat Mitjana presentava una enorme complexitat política i cultural. En el sud es trobava l'Estat musulmà d'Al-Andalus, que a partir de la mort del dictador Almansor (1002) va començar la seua decadència política, fragmentant-se en múltiples regnes de Taifes. En el nord, els xicotets regnes cristians van aprofitar la debilitat musulmana per a impulsar La Reconquista. Sancho III el Major de Navarra va fer grans avanços al començament del segle XI. En 1085 el regne de León-Castilla va conquistar Toledo, un dels principals regnes taifes. El regne d'Aragó va ocupar Saragossa en 1118, i es va unir definitivament al comtat de Catalunya en 1137 amb el matrimoni de Ramón Berenguer IV de Barcelona i Peronella d'Aragó.

Al llarg dels segles XI i XII se va anar desenrotllant El Camí de Santiago com a gran via de pelegrinatge, impulsada per l'Orde de Cluny, que va recolzar l'autoritat del papat, introduint el cant i ritual gregorià, al mateix temps que l'art romànic. El Camí de Santiago impulsava el comerç i la cultura. Per això els reis cristians van afavorir el pelegrinatge fundant esglésies, ponts, hostatgeries,etc.

L'arquitectura romànica es va difondre per la Península Ibèrica des de fins del segle X amb gran rapidesa, impulsada per l'existència de l'art preromànic (visigot, asturià, mossàrab) . La influència islàmica és notable, passant inclús a França. Geogràficament s'estén pel nord de la Península, fixant com a límits el Sistema Central i el riu Ebre: Galícia, Lleó, Castella, Astúries, Cantàbria, País Basc, Navarra, Aragó i Catalunya. Hi ha peculiaritats regionals.

Cronològicament podem distingir entre un "Primer Románico" (fins del segle X- primera mitat de l'XI, a Catalunya) i un "Románico puro" (segles XI i XII).

 
 
  

 

 

 

 

 

La pintura romànica

Majoritàriament mural, forma part de l'edifici, però tot sovint es fa quan aquest ja fa molts anys que s'acabà. La major part dels murals està realitzada el fresc o en una tècnica mixta de temple i fresc que demana menys rapidesa.

L'interès major per la pintura se centra en la decoració de l'absis o lloc principal de l'església. L'ordenació d'una temàtica relativament reduïda que inclou la "Maiestas Domini" i la repetició de personatges molt rígida, hieràtics, amb una frontalitat molt buscada, es relaciona amb el mosaic bizantí. El fresc romànic ve a ser la seva traducció a l'Occident amb materials més pobres.

Tendeix a deixar de costat tota mena de problemes espacials. Les figures destaquen sempre sobre un fons monocrom o dividit en bandes de color. De vegades prima la geometria a l'hora de composar ("Sant Climent de Taüll").

A més de l'absis, es podien cobrir els murs de l'església ("Sant'Angello in Formis"). Generalment, de la mateixa manera que no hi ha espai suggerit, les figures són planes i els colors estesos uniformement sense cap desig de volum. La varietat cromàtica no és molt gran, repetint-se els tons ocres, rogencs, grocs, blancs i negres, essent mínims els verds i blaus.